dijous, 28 d’octubre de 2010

Sopa de quinoa amb boletus

Vaig descobrir la quinoa en un viatge a Perú i Bolívia, com la vaig trobar aquí, vaig comprar-la ja que m’havia agradat i porta proteïnes. hidrats de carboni, minerals i vitamines.

La quinuada , quínoa o kinwa (Chenopodium quinoa)
Es pot trobar bona informació a la página:
http://www.consumer.es/web/es/alimentacion/aprender_a_comer_bien/alimentacion_alternativa/2002/02/19/38263.php

De primer plat sopa de quinoa amb boletus.
Es renta bé la quinoa, es posa a bullir durant 15-20 minuts. La tiro en el caldo, junt amb els boletus que he partit a trossets. Queda un deliciós plat.


De segon carn magra.
Fregeixo la carn magre, i quan està cuita, afegeixo una culleradeta de farina, quan està rossa, un raig de vi. Es posa al plat i s’adorna amb uns variants al vinagre, en aquest cas, olives, cogombres i rovellons que he posat jo en vinagre.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

Restes de plantes de l'hort d'alta muntanya.

L’hort, encara que ha gelat unes quantes nits, encara produeix alguna cosa, queden unes bledes, uns pocs espinacs, y unes “borrajas”o borratja (Borago officinalis) és una planta herbàcia anual que fa 20-60 cm d'alçada. La tija és ramificada i està coberta de pèls que punxen.


La borratja ha estat utilitzada com a verdura comestible des de l'antiquitat. Tradicionalment es menja la tija, les fulles i les flors. Les borratges que es troben a les zones rurals del Principat i el País Valencià són més abundants a les vores dels pobles i zones habitades, indicant que són vestigis d'antics conreus d'aquesta hortalissa. Actualment no té gaire distribució comercial car l'aspecte aspre i pelut de les fulles i tiges de la borratja fa que aquesta sigui una verdura poc atractiva. Això porta a que el seu consum es vegi limitat a certes zones on la gent local coneix aquesta verdura bé. Tot i així a alguns supermercats es troben pots de borratges en conserva, ja tallades i bullides.
Malgrat la seva manca d'atractiu a primera vista, cal dir que després de ben rentades amb abundant aigua i bullides les fulles i tiges perden la pilositat i prenen una consistència fina i agradable al paladar. Entre els llocs on la borratja és més popular com a verdura cal mencionar Navarra, sobre tot a la comarca de la Ribera, Aragó, Extremadura i algunes zones de Portugal.
explicació treta de Viquipèdia.




borratja



bledes

dimecres, 13 d’octubre de 2010

micologia, bolet de pi

He volgut posar aquesta espècie per què la trobo molt bonica a la vista, encara que no és comestible.

HYPHOLOMA FASCICULARE
Es una espècie molt comú a tota España; pot créixer sobre la fusta “tocona” de qualsevol arbre; a vegades, apareixen centenars d’exemplars cobrint la fusta de forma quasi total. Es presenta durant tot l’any.
DIMENSIONES

En general no és molt gran. Un sol individuo, que sempre creix unit a altres exemplars, pot tenir un barret de 2-3 cm de diàmetre, com màxim. El peu és sempre, en proporció, molt més llarg.

Característiques, no comestibles

Més que dir que és verinós, és més exacte referir-se a aquesta espècie com no comestible pel seu sabor amarg de la carn que es manté després de la cocció. Es diu que probablement és tòxica.

Noms vulgars: En castellano, Hifoloma de làmines verdes. En catalán, Bolet de pi i Bolet d'alsina. Eusk.:Suge-ziza mingots

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Micologia, bolets

Avui us parlaré de la llenega blanca o mucosa blanca.

El seu nom científic: higrophorus glyocyclus, es un bolet compacte molt viscós, barret fins 9 cm. Color crema clar generalment amb la part central més fosca. Primer convex i després pla. Làmines grosses separades de color groc pàl·lid. Neix en bosc de pins. Bon comestible molt apreciat a Cataluña. Exquisit per fer amb carn guisada.








"Llenega (negre)"Hygrophorus latitabundus

Barret gran, de 5-15 cm, primer hemisféric, després convex y finalment aplanat. La cutícula, que és separable, es llisa, i molt viscosa enganxosa en temps humit. És brillant, de color que va de pard a gris, sovint amb tonalitats olivàcies, amb el centre més fosc. Làmines, de color blanc o crema pàl·lid. Esporada de color blanc. Peu gran, de 5-10 x 1.5-4 cm. Carn blanca molt perfumada i de gust suau.



fitxa treta de www.aguaron.org. fotografies meves

dissabte, 2 d’octubre de 2010

Bolets

Torna el temps dels bolets, aquí posaré alguna cosa sobre ells.
En principi vull explicar que abans deien que hi havia dos regnes de éssers vius el vegetal i l’animal, actualment s’accepta un tercer regne: els dels fongs. Avans s’incloïen dins del regne vegetal i realment no tenen rés a veure, resumint molt, i dient-t’ho de manera senzilla, puc dir que fan funcions completament inverses. Gràcies als fongs la natura converteix els restes de vegetals en adob. Per això la terra de sota bosc es tant rica i bona pels nostres productes de l’hort.



Fitxa de Francisco Serrano Ezquerra

Leucopaxillus giganteus ( Leyss. : Fr. ) Sing.

Nombres sinónimos: Leucopaxillus candidus / Clitocybe candida

Nombres populares: Castellano: Seta de enebro

Sombrero: De 15 a 35 cm. de diámetro. Infundibiliforme luego muy embudado con margen ondulado o lobulado, superficie mate de color blanco a ocráceo

Pie: Grueso, fibroso y muy corto, de color blanco a crema

Himenóforo: Láminas poco apretadas y muy decurrentes al final. Fácilmente separables, de color blanco sucio

Velos: No tiene

Carne: Compacta, gruesa , dura y fibrosa, de color blancuzco y olor de harinoso a cianídrico.

Esporada: Blanca

Hábitat y época de aparición: Verano y otoño, en pastizales formando corro .

Comestibilidad: Buen comestible. Con un setal en su punto sirve para una buena cuadrilla. (*)

Nota meva:

Aquests bolets es posen assecar tallats a làmines i poden guardar-se així molt de temps, després de poc temps en remull queden molt bé en qualsevol menjar.